Des del Mas de Barberans iniciem la nostra marxa, de moment en cotxe, en direcció la Sénia aproximadament uns 4 kilòmetres, fins arribar al barranc de la Galera on girarem a la dreta per una pista que, després de recórrer uns nou o deu kilòmetres, barranc de la Galera amunt, ens portarà fins a Casetes Velles, lloc des d’on comença la ruta a peu.
Arribem a casetes velles a les 4 de la tarda, és la tardor, la època millor per visitar la fageda, quan els faigs comencen a soltar les fulles i al terra el contrast de colors vermellosos amb verds intensos és impressionant.
No ens podem refiar de les tardes de tardor, tot i què el sol llueix amb intensitat, a l’ambient es respira que la nit aviat caurà sobre nostre i la humitat comença a ser un problema pels nostres emocionats cossos, no perdem més temps, passarem la nit al refugi del Mas del Frare, un lloc no massa adequat a les comoditats dels nostres temps, anem preparats però, grup de llum, menjar, beure i… pujant ens hem parat per carregar de llenya, no sabíem què ens trobaríem en arribar.
Ràpidament encendrem el foc, ep! Que passa? El fumeral treu fum a dojo! A veure si encara haurem de passar la nit al carrer! No, no potser, jo mateix he anat a buscar la clau a Amposta!
Tranquils, ja marxem, ja marxem! Hem passat el dia buscant rovellons i hem dinat aquí, però ara marxarem i…
Bé, tot s’ha acabat la mar de bé i a sobre tenim el foc encès i la casa calenta, prenem possessió! Queviures a la cuina, sacs de dormir a la pallissa, llum, aigua… algú hauria de començar a preparar el sopar…
Encenem un foc al carrer i farem una rostida de carn i tomàquets? I tant, no en parlem més. Algú s’apunta a fer un partidet de futbol a l’aire lliure mentre esperem que es faci brasa.
Després de ben sopats i ben farts, una partideta de guinyot no ens aniria malament. I perquè no juguem al Trivial?, fa temps que no fem cap partideta, vinga, posem-nos quatre cubates i a la feina, qui tingui són, se’n vagi a dormir…
Un que no pot dormir, l’altre que dorm i… no deixa dormir, són les set del matí, tothom en l’aire! Esmorzem ben esmorzats i no ens caldrà parar fins a hora de dinar. Pataques fregides, salsitxes, bacon… tot molt adequat per al colesterol. Vejam, tothom porta entrepans per dinar, aigua, vi (opcional, però bo)… vinga som-hi!
Els més menuts de la colla es queden bocabadats amb els cavalls que pasturen lliurement per les muntanyes del voltant, els més grans, (les més grans…) encara pensen amb la resposta (que no van donar) de la partida del Trivial, que hi farem? Una altra vegada serà. Enfilem la pujada, una de les més destacades de la jornada, a mi personalment m’agrada començar per aquí per això, és la primera, anem tots descansats, eufòrics, somrients, alegres. A l’acabar ja veurem on és l’alegria… tal com anem pujant podem gaudir del flaire de la tardor, de la humitat que ens envolta, de l’herba, dels arbres, però no ens aturem massa, aviat serem dalt! Entre tanques metàl·liques i passos improvisats arribem dalt i… comencem a baixar. Si no ens hem equivocat, d’aquí poc farem cap a la portella de la Calça, un lloc privilegiat per poder contemplar les Terres de l’Ebre des de dalt, tot i què avui, amb la boira que hi ha, no podrem veure res!!!
Vatua l’olla! Això em sona, però ens hem desviat, estem al capdamunt del barranc del Retaule, lloc on hauríem d’estar després del mirador. Els més mandrosos es queden a collir rovellons (si en troben) és un bon lloc per trobar-ne, els altres ens desviem a l’esquerra, direcció est buscant la terra del sol naixent. Aquí, per aquí havíem de passar, una clariana al bosc, com les que descriuen les històries d’en Perot Conill, m’indica que hem trobat la portella de la calça. Ens aturem una estona per contemplar el paisatge que ens deixa endevinar l’espessa boira i tornem-hi, fet i fotut, hem perdut molt temps i cal recuperar-lo.
Barranc avall descobrim el mas del Capellà, avui abandonat. Els més “vells de la colla” encara podem distingir la construcció del mas, típica dels masos del país, una casa més o menys arreglada amb una era a la part superior, encarada al Garbí… on algun dia, segurament hi van batre blat, ordi o civada. Anem baixant, els més menuts comencen a estar-ne farts de caminar i de veure coses i més coses. Per fi arribem a la pista, res d’emocionant si no fos perquè aquí podem explicar als menuts que aviat trobarem el Faig Pare, un faig monumental i preciós arraconat a la cruïlla del barranc del Retaule amb una barrancada que desemboca allí mateix.
Parem a fer fotos, podríem dinar aquí… el lloc és bonic de veritat i fa un bon dia però, si ens parem a l’ombra ens fotrem de fred. Anem una mica més avall en busca d’un cara-sol, no triguem gaire en trobar-ne un, des d’on podem observar, mentre dinem, el majestuós Pi Gros, en la nostra ànsia de trobar un bon lloc per dinar ens hem passat de llarg l’entrador que fa cap al Pi Gros, cap problema, els menuts van cansats i per arribar-hi cal pujar una bona pendent, des d’aquí el contemplarem i… qui no s’aconforma és perquè no vol.
Recuperades les forces amb el dinar, emprenem el pitjor del dia… comencem a pujar. Els més menuts de la colla s’han portat bé, ara, però, caldrà portar-ne algun al coll, que suarem!!!
Al cap d’una estona de pujar, hi havent deixat la pista a la dreta, trobem la Carrasca Grossa (es veu que per aquí, tot era gros), la contemplem, res d’espectacular, és grossa però al nostre terme n’hi ha de tant o més grans, li fem quatre fotos i AMUNT!!! Que fa pujada. No tardarem a enllaçar amb el GR-7 que passa per davant del refugi, encara tenim temps d’acabar d’omplir el cistell de rovellons, ens embotim per davall dels espessos boixos, eh.. voilà, un jolie ROVELLÓ.
La última etapa la podem visualitzar a la perfecció, una barrancada ampla que hem de travessar lateralment, bona pendent per baixar i bona, la de l’altre costat, per pujar. Des d’aquí estant podem veure la caseta del Mas del Frare, més que res el fumeral que treu fum, estem de sort, quan hi arribem trobarem, si més no, cendra calenta.
Després d’alguna relliscada baixant i algun esbufec pujant… ja hi som i sí, efectivament, el foc es encès i la caseta calenta la història es repeteix, berenem, agafem aire, fem brases…
I a la nit, després de sopar, tornarem a jugar al Trivial i en acabar a dormir, l’endemà recollirem tots els tracalets i cap a casa falta gent, l’aventura ha estat bé, divertida, sana… l’hotel, la veritat, no gaire recomanable, però al cap i la fi, avesats a totes les comoditats del món i a viure d’alló més bé, un parell de nits dormint de qualsevol manera no maten a ningú i, com algú diria, al programa aquell de TV3 de la masada, encara estaven pitjor.
La ruta, una passada i totalment recomanable, sobretot a la tardor i si es pot agafar un dia clar, encara millor. Nosaltres vam caminar gairebé tot el dia, teniu en compte que anàvem amb crios menuts, realment en molt menys temps es pot fer.
Pos sí, la sortideta d'avui ha estat per a mi com un via crucis, però nem per passos. Després d'una semaneta estressant per coses que ara no venen al cas, i d'espués d'ajuda a ma mare a posar a l'armari tots els llançols d'hivern, he agafat la meua bicicleta i sense pensar-ho dos vegades cap al piló...!!!!
A totes estes lo Kiko ja havia arribat fea casi una hora, que va ser lo guanyador de la cursa i nou lider del circuit de curses de muntanya de les terres de l'ebre. Ets una maquineta campeón!!! Poca cosa més, anar en lo trenet a les dutxes, dinaret al de Pepo en lo kiko and family(Noelia i Ares) i Gustavo and family(Dolors i Gerard) i sessió de cine a cal menikako!!!
