crònica pel Joel il Paco

Són les 07:55 del mati, sona el pesat i sorollós despertador. Ens aixequem de bon matí per puguer arrivar d’hora a la moleta d’Alfara, i poder gaudir d’un dia explendit de cursa de muntanya, on esperarem als nostres amics paulsencs que participen a la primera cursa de muntanya xertolina, amb uns 25km de recorregut, on part d’aquest són per pista. La cursa té 14000m de pujada i sobre uns 11000m de baixada. Hi havia un tram cronometrat que anava del portell fins a la punta del mig, on es premïa al atleta de mutanya més rapid que el fagi.
Avans de trobar-nos amb el Jaume del Mesià, ens provisionem de liquid, fruita per puguer arrivar desentment al habituallament de la moleta. Preparem la càmera digital, la navalla, i la jaqueta que no hi falti, tanquem la motxilla amb seguretat.
Va xec que farem tard com sempre.
Va calla i espavilat i tanca la porta.
Agafem lo coche i cap a la canal on mos aspera lo Jaume. I com de costum nosaltres em arrivat primer que el reporter, per un dia. Em pujat tots al kadet, i cap al màs del Agostí. Un cop hi em arrivat em agafat la senda que puja al racó del Augueró. Els primers metres no se que ens pasava, que semblava que ens perseguien però poc a poc em anat frenant, fins arrivar al portell. Entrem dins al canal, el silenci regna entre nosaltres , solsment sentim els nostres esbufecs. Tirant cap dalt, per varià, ens presentem al mateix racó del Augueró. Avui sens ha fet facil la pujada, per trobar la senda llimpia i marcada, cosa que ajuda molt al excursionista. Deixan al darrera el racó, em trencat a la dreta, trobant una corralissa envoltada de petites pedres i fenàs, per encarà els herms del Dido. Llavors hem trencat a l’esquerra enllaçant en la P.R (camins de petits recorreguts) Seguin un dels trams de la cursa fins arrivar a la punta del mig. D’aqui dalt la vista és impressionant, on és veu tot el delta per davant i per darrere tenim el terme del nostre poble paulsenc. Als peus trobem la moleta d’alfara, les cares sens alegren, els esbufecs disminueixen. La baixada a arrivat!
Anims que costa vall la merda corre.
Jajjajja
Un cop a la moleta ja ens esperaven els de l’habituallament.
Bueno que fem, haurem de pujar a dalt.
Va que asperes, tira amunt que jo vull firmà.
Al punt més alt de la moleta hi ha un pot, al seu interior hi ha un llibreta on pots firma, escriure anectodes, etc. Hi ha gent que fins i tot i deixa fotografies. Fa uns anys ja hi haviem vingut i haviem firmat peró per desgracia les llibretes on ho vam fer havien desaparegut.
Una altra vegada a baix hem fet lo millor que sabem fer, reposar, i a l’espera dels paulsencs amb la camara digital al coll, hem esmorçat. Al cap d’uns 30min ha arrivat l’Enric, seguit del Pau i després lo Joan.
Més tard hem tirat coscollosa a vall, en direcció cap a la font de la vall d’Infern. Quan hem arrivat al pujadors de la coscollosa em tirat a l’ésquerra acompanyats per un altre paulsenc, lo Mingo de la segalla. Arrivant al Solà de dalt en direcció a l’eixeregall Rebio, uns dels llocs més emblematics pels caçadors del jabalí del nostre estimat poble. Ha uns 300m, a la dreta, als pujadors del Minguill arrivem un altre cop al portell on ens topem amb un habituallament on em tingut que rescatar una noia i al Nico per problemes físics. I acavant el trajecte em arrivat al coche.
Cal dir que aquest petit recorregut és pot fer en 3 o 4 hores pasejant, tot i que s’ens a fet molt llarg. També dir que el Quico i el Puça han segut els primers d’arrivar a la linia de meta quedant primer i segon respectivament, on més tard ha arrivat l’Enric de les Barberes i uns minuts després lo bombero ;) il menicaco.