que petits que som...

Hola tropa!!

No hi ha dubte que viatjar obri fronteres, mentals, culturals, personals...cosa que recomano a tothom!!!

Ja porto 4 dies per Peru i les sensacions han anat canviant en aquests dies(fruit d'aquesta obertura) Com us he dit me vaig sentir molt petit, comencant per l'aeroport, tanta gent, tants avions(fins i tot en un simple 27 de maig) Les xifres marejen; 12000 kms, volant a uns 12000 metros d'alsada, a uns 1000 kms per hora i temperatures de menys 60!

A l'avio la gran majoria peruans que retornen a casa o be van a passar uns dies en la familia, dura vida la dels immigrants, com el walker, company de fatiga durant les 12 hores de vol( va ser bastant mogudet) que fa 8 anys va abandonar el seu pais per na a treballar a Bcn.

L'arribada a Lima horrible; un taxista boig fent carreres desde l'aeroport, ciutat molt bruta, fea, sorollosa i amb molta pobresa, mes de 12 milions de persones. Nomes vai estar un dia, temps de voltarla una mica, flipr en los busos de mes de 30 anys i flipar tambe en les carreres dels taxistes( que bojos) adentrarme sense saber-ho en algun barri una mica perillos com el barri del callao on vai coneixer al "starky" tot un expert en aixo de la bogeria i de la vida de carrer, hem va advertir de la pilleria de certs peruans i em va regalr una pulsereta i llavors de huayruro(planta de la selva)tot i que us he de dir que per moments no les tenia totes, van comensar a apareixer personatges pel voltant i vai pensar je está emboscada, pero no vai pirar i vai pillar un bus capa el cuzco( 24 hores de bus buf!!!!)

Durant el cami ja comenses a adonarten que Peru com be diuen, te desert, serra i selva. La surtida de Lima dona pas a hores de desert(paracas, ica, Nazca) en una caotica autopista, on els camions van contra direccio, les vaques caminen per l'anden de l'autopista, venedors ambulants i damunt te cobren peatge(lo que diem que les coses te van sorprenent poc a poc).

A la serra i EL cuzco tot canvia, els campesins continuen vivint de la terra, sense cap altre tipus de manera de subsistir, per moments tinc la sensacio de que viatjo en el temps, suposo que aqui a España fa anys devia ser el mateix.

Ja a la capital de l'imperi iInca, te veus del gran llegat(cultural, religios, arquitectonic) que va deixar aquesta civilitzacio en tant poc temps, fins que vam arribar "los espanyols" per conquerir-ho tot!! Mentrestant els inques vivien cultivant la terra i venerant a la pacahamama, els espanyols es van dedicar a saquejar l'or, tombes sagrades i tota una cultura riquisima. No entrarem a parlar-ne molt doncs es extensisima, aixo si veneraven a la terra i tot el que feien tenia una explicacio astrologica i divina!
Cuzco es apasionant, ciutat inca (el poc que queda) i colonial, que recorda a Granada, Amsterdam, barcelona...es a dir ciutat cosmopolita plena de gent amb un gran ambient. EL primer dia vai recorrer la ciutat visitant algun museu, els carrerons del barri de Sant blas, la plaza de armas, tot flipant en la cantitat de botigues d'artesania andina i en les dones inques que es passeigen per la ciutat venen els seus productes.No hi ha gaire turistes i el que menys espanyols, de moment cap, m'han comentat que solen vindre mes a l'agost. Nar a dormir a un hostal per 3 euros i al dia seguent el viatje ja comensa aanar com a mi m'agrada.

Trekking d'uns 15 kms per zones rurals, amb burros, tossinos, llames, tots lliures vivint de la pachamama, arribant als 4000 mts d'alsada per visitar ruines inques com puku pukara, tambo machay, sacsuayaman...tot fugint de les agencies de turisme que et porten en bus als llocs. Aixo si, val la pena pagar uns soles(uns 2 euros) a algun personatge dels que merodeja per la vora de les ruines per que et vagi explicant coses de la seva cultura, sino tant sols veus pedres... No me trobat cap trotamundos que anes a peu com jo, potser es per l'alsada. Jo de moment cap problema, al principi notes que de seguida el cor et va atope i et fatigues pero despres res, potser es gracies a la mamakuka, o fulla de coca, planta sagrada per als inques, que portes a la butxaca i vas mastegant a sovint! Mmmmm....Jejeje!

He comprat 4 cosetes, es inevitable, tot es tant bonic i barato. per que us feu una idea; sopar o dormir per menys de 5 euros, a una iaia inca li he comprat pel cami 4 platanos per un sol(uns 20 centims) o 4 panets un euro!!!!

Dema vai capa Pisac, uns 15 kms mes per visitar unes ruines i un mercat artesanal on encara funciona el trueque, pasare la nit i sun dema visita a uns banys termals(calca), salines a mes de 4000 mts(prop d'urubamba) i chinchero, tot aixo es le valle sagardo de los incas!!!

DEspres m'espera un trekking de 5 dies per arribar al machu pichu!! Visitar la selva, llac titicaca, cañon del colca...i si tinc dies anar a la cordillera blanca als andes!!

Resumint, cosa dificil doncs tenia ganes d'explicar com me sento, pues viatjar sol te les seues coses bones (basicament fas el que et dona la gana i tajuda a coneixet una miqueta mes) i les dolentes(trobes a faltar algu en qui compartir sensacions i sentiments, pero bueno acabes parlant amb la gent d'aqui, que per cert la majoria son bones persones i molt carinyoses i complagudes). Aixi que gracies a aquest blog es com si estiguessem compartint una cerveseta i nar txarrant del viatje. Us sento mes aprop!!

VIatjeu sempre que pugueu, i sobretot hem de valorar mes el que tenim, doncs es moltissim, som afortunats no ens falta de res pero hi ha mes gent infelis en el nostre mon que en el seu, perque sera?? Penseu-hi?

Desde la llunyania pero mes aprop que mai, Pauet!!!!

Besitos pa tots i molta enegia d'aquesta magica terra!

Rumbo a la terra dels Inques!!!

Bé familia, pues eso que marxo de viatge capa lo Perú...men moro de ganeeeeess!!!!!
Despres de molt temps esperant un moment aixi podre cumplir un dels meus somnis; creuar lo txarco, carregar la motxilla i descubrir la terra sagrada de la cultura inca.
Serà un meset voltant pero segur que sem fara curtet. Hi ha tantes coses per decubrir; machu pichu, titicaca, cordillera blanca, arequipa, cuzco, amazones...no se tantes coses que no ser per on comensar.
Marxo dema i torno passat Sant juan(aprofito per felicitarte Juanet, molta energia per a n'estos mesos de desgast oposicional...jejeje), encara que marxo sol, no mi sentire sol pues men vaig carregat dels bonics records que me venen despres destos anys a Paüls i més recentment de l'emoció del dia de la cursa, GRACIES A TOTS!!!!(encara no ho havia fet) per l'apoyo que mos vau donar a tots los valents corredors del poble de Paüls!!
Espero poder anar donant senyals de vida al blog i nar llegint les vostres croniques!!
No pareu! Neu fent cosetes que la vida son dos dies i avui és l'ultim....
Una abraçada a tots!

"Y no se lo que hacer y en una de las 2 me perdere tu dejame en paz, dejame viajar mi forma prohibida es libertad, es libertad, es libertad...
soy un poeta y vivo encadenado al arte y soy callejero"
X los delinquentes!!!!

VIII CURSA DE MUNTANYA DE PAÜLS

Ei family, que més puc dir después de que l'Enric fes una descripció de la cursa en primera persona i tant real. Però bueno intentaré fer una crònica no molt llarga i intensa com ho va ser la cursa.
Bla, bla, bla... donen la sortida i som-hi. Sense calentar com sempre i la boca pastosa en arribar a les voltes, i què esperaves trós de ruc. Pujada a conservar, però és imposible sabent que cada metre és important per a poder deixar el poble en un llistó ben alt. Arribada a la finella i sobrat de forces, encara que no veig al Pablo se que no hem porta ni 50m. L'atenc a la cresta, espectacular, i més encara quan sents el teu nom - venga Juanito!! fot-li metxa!! si si, los aficionats del poble (Marisa, Cristobal, Ricard, Carme...) i molta més gent que et fan sentir que no corres sol, que ells d'alguna manera t'estant empenyent. Al Nico fa rato que no el veig, i al Pablo li he agafat el relleu i soc jo qui ara tira del carro. Baixada a creuetes de Lloà i comença la carrera contra mi. Una mala administració de la beguda i no menjar quan era hora fan que de cop el dia es vagi enfosquin i el meu cap estés més allà que aquí... sintoma de pajara, AL LORO!!! començo a menjar i beure i la pujada a la punta de l'aigua ja es fa present. Ara no Joan, ara no pots afluixar, deixo de pensar en el mal de cap i altra vegada els crits d'ànim, esta vegada el Joel, l'Aleix i el Paco no paren de cridar els nostres noms, i pujo més pensant en ells que no pas pensant en el mal de panxa.
La sotragada i l'intent de pajara el tinc superat, però queden seqüeles, i les primeres rampes arriben tot just d'adelantar al Nico i 2 o 3 atletes al Joan Gran. Al Pla de la Hedra m'ateny el Pau, i més avant trobem al Pablo. Queden 2 kilometres, el Pau es consolida com a nou guanyador local de la cursa del Poble, agafant-mos ventatja, bon regal el dia del seu aniversari, FELICITATS CAMPIÓ (3h 11m). I el Pablo i jo arribem 1 minut més tard,(3h12m) colgats de banderes, plens d'alegria i força que no sabem ben bé d'on surt. Bé, si que sabem d'on surt; de tota aquella gent que mos tracta de locos quan anem pel monte a entrenar faiga fred o calor, de tots aquells que mos animaven en plena muntanya com si fossim els seus ídols, de tota la gent de la plaça que van tenir l'humor d'esperar tot lo sant matí a que arribèssin un a un els corredors, dels que t'aplaudeixen perque no t'han vist mai, i dels que ho fan perque la teva cara els sona d'una altra carrera no se on, i sobretot a aquells que et trobes per la tarde i et pregunten amb molt d'interés: -I la pròxima carrera on?

On? no ho sabem, però el que si que està clar és que correrem per tots ELLS, I DEIXAR EL POBLE DE PAÜLS AMB EL LLISTÓ BEN ALT!

GRÀCIES A TOTS!!!!!!!!!!!!!

La cursa a ulls de l'Enric Adell.

Espectacular!!
Com cada any, des de fa 8, el nostre poble acull una cursa de muntanya que porta el seu nom. Enguany, com a novetat, puntuava al campionat d’Espanya de Curses de Muntanya. Al circuit català de curses de muntanya ja fa 4 anys que i és present. És una cursa consolidada dins del circuit. Es va fer rècord de participants, més de 400 persones van prendre la sortida. Jo pensava que no es superaria la marca de l’any anterior, però al final em vaig equivocar. Creia això perquè la setmana anterior a la celebració de la nostra cursa es celebraven curses molt importants, com la marató de Berga.
Passant al tema que ens interessa, que és parlar del transcurs de la cursa, la carrera és desenvolupa per un circuit molt tècnic i dur. Aquest any teníem l’afegit de que el terreny estava banyat i enfangat degut a les pluges que fa dies que cauen al poble, però el matí de la carrera el temps va acompanyar. Mai plou a gust de tothom!!
A les 8’30 vaig anar tirant cap a la plaça. Quedava una hora i l’ambient que havia era, com sempre, espectacular. Això era gràcies a la xaranga TAL COM SONA. Primer van donar la sortida a les noies, vaya ritmet que portaven!!! I ales 9’30 en punt es va donar la sortida! Igual que per les dones la va donar la xaranga. En aquest moment es quan tots els nervis acumulats durant els últims dies i les darreres hores s’esvaeixen. Començo al meu ritme, com sempre, i peguem la volta al poble. Al arribar a la plaça ja pararies, però no! encara em queden uns 22 km més. Pujant cap al cementiri sento un que hem pega un copet per l’esquena, era el Pau (o Pablo?) que ja m’havia agafat. Al seu costat anava el Joan. Hem poso darrera d’ells i anem tirant. Uns metres davant tenim al Nicolas. Quan comencen la pujada cap a Montsagre el Pablo va al davant, entre ell i els altres dos (el Joan i el Nicolas) hi ha 2 o 3 corredors. Quin trio! A mi com que no m’anava el mini pique que porten vaig deixar passar a un corredor i mirava l’espectacle des del darrera. En un grup de 8 persones n’havien quatre de locals. Em vaig anar dosificant, ells es van escapar uns metres. Vaig arribar a la font de Montsagre i encara no estava calent, la musculatura no estava al puesto. Pujant a la Finella vaig sentir una veu que em sonava pel darrera, era l’Enric. Aquesta any ja em tenia abans del piló. Baixant la Mola grossa vaig tenir algun susto, però res important. Vaig agafar el barranc per a pujar cap al piló. Quan enfilava la pujada l’Enric em va passar. Jo a la meva. Uns metres desprès vaig tenir el meu primer ensurt. Una caiguda sense gaires conseqüències només un petit cop al genoll. Al final de la pujada ja veia el piló. Un cop allí, sempre hi ha molta gent del poble animant, vaig refrescar-me i en més ganes que mai anava a emprendre la baixada cap a la font de Montsagre d’Horta. Fins al piló em va costar una hora i mitja. Aquest any, a diferencia de l’anterior, vaig arribar en un bon estat físic. L’any passat al piló em va agafar l’Enric i jo en aquell moment ja estava fus físicament, tot i que al final vaig aconseguir aguantar el seu ritme. Com que em notava tant be, vaig apretar les dents i dic: ara és el meu moment!! Tiro a un ritme molt alt i començo a passar alguns corredors. Però de sobte i sense saber ben be com, vaig tenir una forta “retortillada” que em va fer perdre l’equilibri. El dolent no va ser la caiguda, sinó “l’esguinse” que em vaig fer al peu dret. Em va caure el món damunt! Quan millor em trobava i més estava apretant, em torno a fer mal. Dic em torno perquè ja fa dies que porto un esguinse mal curat. Vaig estar uns moments que no podia ni caminar, però poc a poc vaig anar fent. Passada la font de Montsagre d’Horta el Pau va arribar a la meva altura. Vaig intentar seguir-lo costa avall, però entre que ell que baixa com un boig i que el turmell no estava per a moltes floritures, el vaig anar perdent de vista. I això que diuen que costa avall la me... corre!jeje. Passant el quilometres anava recuperant-me del turmell. Pujant dalt a la Punta de l’Aigua tornava a veure al Pau a uns quants metres. Les forces i el turmell em tornaven. Corona la Punta de l’aigua i baixant tinc la tercera caiguda. Hem pelo tota la cuixa i el cul. Començo a pensar que estic gafat i que quan corre el Joan tinc mala sort. Desprès es pujo al Joan Gran i un cop fet el cim emprenc la última baixada en l’esperança de recuperar el temps perdut i acabar, almenys, dignament. Però a la tercera no anava la vençuda sinó a la quarta. Torno a caure i em pego un cop al pit en una pedra. Va ser la gota que omplia el got. El cop va fer que em costes una mica respirar i que quan corria em feia mal el pit. Tot un suplici. Però, sense saber com, ja estava al cementiri. Unes 3 horetes desprès feia cap al mateix lloc. En aquest moment només podia caminar. No us podeu imaginar la ràbia que fa veure com la gent et passa i tu no poder fer res! Quan ja estava arribant a la plaça vaig treure les forces, del costat que no tenia magullat jeje, i vaig fer l’últim esprint. El meu via crucis s’havia acabat. No tenia aire. Vaig anar al metge a que em mires el cop del pit i em va dir que segurament el dolor només era del cop. També vaig posar-me reflex als genolls i al turmell. Bufff, vaig acabar destrossat!! Be, no ho he dit però vaig acabar la carrera en 3 hores 31 minuts. Si m’ho diuen abans de començar suposo que hagués firmat però un cop acabada no firmo. Diuen que l’important és participar, que només acabant-la ja és molt, però com que no m’agrada perdre ni al parxís per a mi va ser un dia dolent i em vaig quedar en mal sabor de boca. Passats uns dies l’esguinse segueix al mateix peu i molesta una mica. El cop al pit ja està casi superat, només em fa mal si carrego alguna cosa que pesa o si faig algun moviment brusc.
Gràcies a tothom per tot, especialment a la Blanca. També als de la xaranga pel detall!! La Xaranga TAL COM SONA de Paüls, la millor xaranga de la comarca i part de l’estranger!!!!!!

Avui al...Tormassal!!!

Pos si xiquets, al final i después de varios intents fallits d’intentar convèncer a ma cosina, la MªCarmen, al final l’he pogut enganyar per anar a fer una passejada tipo jubilats.
Buenas a tothom, pos com diu lo Joan avui hem anat a fer una passejada, que per a n’ell a estat de tipo jubilats, per al meu nivell ja ha estat bé.
La mini excursió l’hem fet al Tormassal, jo ja feia dies que hi volia anar, ja que me’n havien parlat, però no hi havia estat mai ni sabia com era.
A les 9 del matí, puntual com sempre, ma passat a busca lo meu guia i com sempre s’ha tingut que esperar a que jo acabes.
Bueno hem creuat lo poble, pel costat del cementiri i cap al Tormassal, lo bonic de la passejada ha estat poder disfrutar del paisatge en tranquil·litat, observa tota la verdo que ens ha quedat desprès d’estos dies de pluja i saber que ens aproximàvem al barranc gràcies al sorollet de l’aigua que podíem sentir, sense cap soroll que ens ho impedís.
Desprès d’un ratet de caminar, hem arribat al barranc, que per sort baixava normal i l’he pogut creuar sense banyar-me els peus, que era lo que el Joan estava esperant. Desprès d’alguna foto hem continuat direcció al Tormassal, pel camí les vistes són increïbles i mun cusi a volgut observar-les des d’una perspectiva diferent, així que a fet lo “cabreta” i a s’ha ficat a la punta d’una pedra que sortia del camí i la qual no tenia res davall, bueno algo si que tenia davall lo barranc allà baix de tot i un tallat de roquer.
En fin, hem seguit camí avant i per fi hem arribat al Tormassal, és molt curios veure aquest lloc, m’he quedat encantada mirant com plovia des del roquer i com naixia una cascada de dintre de la pedra, és una escena digna d’una pel·lícula del “Señor de los anillos”. Desprès d’intentar memoritza el lloc per poder-me’n recordar durant una bona temporada (tot i que no farà falta perquè no tardaré en tornar-hi) i de fer quatre fotos, ens hem estirat damunt una pedra a prendre el sol, a relaxar-nos i com ha dit mun cusi “a netejar la ment i l’ànima”, tot això resulta molt fàcil quan estàs en un lloc tan bonic i tan pur, on l’únic que sents són alguns moixonets i el soroll de l’aigua que cau des del roquer cap a les pedres.
I tot i que no hem marxat per ganes, s’ha fet hora de torna cap a casa, i au a desfer el camí fet, i clar hem arribat al barranc un altre cop, i que a passat? que esta vegada fent lo tonto que si foto amunt que si foto avall, si que he ficat el peu dins del barranc. Aprofitant l’aigua clara i bona que baixava hem fet un trago d’aigua al barranc, i au cap a casa els dos contents!