viernes, 25 de abril de 2008

"Via Crucis"

Pos sí, la sortideta d'avui ha estat per a mi com un via crucis, però nem per passos. Després d'una semaneta estressant per coses que ara no venen al cas, i d'espués d'ajuda a ma mare a posar a l'armari tots els llançols d'hivern, he agafat la meua bicicleta i sense pensar-ho dos vegades cap al piló...!!!!
El sol ja apretava perqué he marxat una mica tardet, eren casi les 10 del matí, però les ganes de pujar allà dalt no me les ha tret ningú. Per la vall de vinyes la única companyia que he tingut era l'olor a recién llaurat i a "gallinassa", però cap queixa, al contràri.
Damunt del mas del Serrano tenia ganes de fer de Jesulín, però no m'ha sortit cap bou despistat (menos mal), i al cruse del "Coll de Racher" del Jordi m'han vingut a la memòria les acampades que feiem en la tropa quan a penes teniem 15 anys...(un recordeu Joan, Jordi, Héctor i Dani??) quins records.
Però bueno, l'esfalt s'acaba i el camí es fa molt dolent pel seu mal estat. quan porto 1h i algo, la refoia ha d'estar al caure, i sí ja hi estic. Arribo a la bassa i tinc ganes de donar mitja volta, però hem ve a la memòria una frase molt útil que diu " no pots morir de sed quan les palmeres apareixen a l'oritzó", així que apreto les dents i l'últim esforç. Ara sabreu perquè he titulat la crònica Via Crucis, pués molt senzill; tal i com va fer Jesús abans d'arribar al gòlgota, la roda es queda trabada entre dos pedres i ...paaam! llarg com un sac!
Ja soc dalt, en 1h40m, fotos per al record, una mica de pena perque la boirina no hem deixa gaudir del paissatge i cap a casa. Una sortideta molt maca, la penso repetir, i del tot recomanable, això sí, quan tingueu un mínim rodatge en la bici. Au family!!
Joanot;)

lunes, 21 de abril de 2008

crònica pel Joel il Paco




Són les 07:55 del mati, sona el pesat i sorollós despertador. Ens aixequem de bon matí per puguer arrivar d’hora a la moleta d’Alfara, i poder gaudir d’un dia explendit de cursa de muntanya, on esperarem als nostres amics paulsencs que participen a la primera cursa de muntanya xertolina, amb uns 25km de recorregut, on part d’aquest són per pista. La cursa té 14000m de pujada i sobre uns 11000m de baixada. Hi havia un tram cronometrat que anava del portell fins a la punta del mig, on es premïa al atleta de mutanya més rapid que el fagi.
Avans de trobar-nos amb el Jaume del Mesià, ens provisionem de liquid, fruita per puguer arrivar desentment al habituallament de la moleta. Preparem la càmera digital, la navalla, i la jaqueta que no hi falti, tanquem la motxilla amb seguretat.
Va xec que farem tard com sempre.
Va calla i espavilat i tanca la porta.
Agafem lo coche i cap a la canal on mos aspera lo Jaume. I com de costum nosaltres em arrivat primer que el reporter, per un dia. Em pujat tots al kadet, i cap al màs del Agostí. Un cop hi em arrivat em agafat la senda que puja al racó del Augueró. Els primers metres no se que ens pasava, que semblava que ens perseguien però poc a poc em anat frenant, fins arrivar al portell. Entrem dins al canal, el silenci regna entre nosaltres , solsment sentim els nostres esbufecs. Tirant cap dalt, per varià, ens presentem al mateix racó del Augueró. Avui sens ha fet facil la pujada, per trobar la senda llimpia i marcada, cosa que ajuda molt al excursionista. Deixan al darrera el racó, em trencat a la dreta, trobant una corralissa envoltada de petites pedres i fenàs, per encarà els herms del Dido. Llavors hem trencat a l’esquerra enllaçant en la P.R (camins de petits recorreguts) Seguin un dels trams de la cursa fins arrivar a la punta del mig. D’aqui dalt la vista és impressionant, on és veu tot el delta per davant i per darrere tenim el terme del nostre poble paulsenc. Als peus trobem la moleta d’alfara, les cares sens alegren, els esbufecs disminueixen. La baixada a arrivat!
Anims que costa vall la merda corre.
Jajjajja
Un cop a la moleta ja ens esperaven els de l’habituallament.
Bueno que fem, haurem de pujar a dalt.
Va que asperes, tira amunt que jo vull firmà.
Al punt més alt de la moleta hi ha un pot, al seu interior hi ha un llibreta on pots firma, escriure anectodes, etc. Hi ha gent que fins i tot i deixa fotografies. Fa uns anys ja hi haviem vingut i haviem firmat peró per desgracia les llibretes on ho vam fer havien desaparegut.
Una altra vegada a baix hem fet lo millor que sabem fer, reposar, i a l’espera dels paulsencs amb la camara digital al coll, hem esmorçat. Al cap d’uns 30min ha arrivat l’Enric, seguit del Pau i després lo Joan.
Més tard hem tirat coscollosa a vall, en direcció cap a la font de la vall d’Infern. Quan hem arrivat al pujadors de la coscollosa em tirat a l’ésquerra acompanyats per un altre paulsenc, lo Mingo de la segalla. Arrivant al Solà de dalt en direcció a l’eixeregall Rebio, uns dels llocs més emblematics pels caçadors del jabalí del nostre estimat poble. Ha uns 300m, a la dreta, als pujadors del Minguill arrivem un altre cop al portell on ens topem amb un habituallament on em tingut que rescatar una noia i al Nico per problemes físics. I acavant el trajecte em arrivat al coche.
Cal dir que aquest petit recorregut és pot fer en 3 o 4 hores pasejant, tot i que s’ens a fet molt llarg. També dir que el Quico i el Puça han segut els primers d’arrivar a la linia de meta quedant primer i segon respectivament, on més tard ha arrivat l’Enric de les Barberes i uns minuts després lo bombero ;) il menicaco.

viernes, 18 de abril de 2008

1ª Cursa de la temporada!!!!!!!!






Pues sip!! Este diumenge passat vam nar a fer la 1ª cursa de les fonts dels nostres veïns los xertolins!!! D'aqui lo poble vam nar-hi lo pau, lo juan, l'enric i lo nico(a vore si a la de Paüls ne podem ser algun més...al Gustavo lo contarem como mig mig!!!)
A l'arribar a la plaça vam comensar a gaudir d'una de les coses més boniques de les curses, allò que es coneix com "l'ambientillo", trobarte a un...parlar en un atre...i sobretot vore com tothom amaga les seues cartes; "ec, fa més d'una setmana que no he pogut entrenar...", "fa tres dies que estic costipat..." "ostia tio tinc un cop a la cama que no se no se...", "no!! jo aniré rollo tranqui que fa poc que entreno..", pues no se perque però tots estos dolors quan comença la cursa magicament desapareixen i tothom va a tope i a donar-ho tot!! Natros no vam ser menos i mos vam posar manos a la obra(fins i tot lo juan va perdre lo botelli d'aigua que portava a la rinyonera, sort que el va recuperar!!)
De surtida vam intentar regular una miqueta(ai Nico si ho haguesses fet tu!!!) pero quan va arribar la pujada vam comensar a apretar i anavem avançant gent poquet a poquet, nar bebent, nar menjant als avituallaments i nar fent xip-xap-xip-cap...
Vam decidir anar juntets, i la veritat és que va anar molt bé, perque quan no estira un , estira l'atre!! Abans d'arribar als plans de rambla mos va passar l'Enric(que fort que estàs bandido!!!) i a partir d'aqui va vindre lo més xulo de la cursa; vall de l'infern, aixeregall del rebio, pujada a la coscollosa i arribada a la moleta!! A la coscollosa mos vam trobar al nico, que pobre va rebre la visita temuda del hombre del mazo, vamos parlant clar una pajara de campionat!!! I a l'arribar a la moleta vam avisar al Mingo i al Paco que el van ajudar!!Despres de saludar al Mingo i al Paco au costa avall, a vore si agafem a l'Enric vam pensar!!!! Pero això de baixar no és lo nostre, i apart la baixada era molt llarg i molt puta, ai!! molt técnica volia dir...jejeje!! Una mica més i no arribem(una mica exagerat ho soc!) pero despres d'una horeta baixant, alguna flato i alguns calambres vam aconseguir arribar en unes posicions ben dignes; l'Enric lo 50, Juan lo 59, Gustavo lo 101 i jo lo 60!!
Tot i que aixó de les posicions és lo de menys, l'important és lo repte personal, la satisfacció d'arribar a la meta i més si tens una comitiva de benvinguda tant guapa com la que vam tenir tots natros(ja les veureu a la foto, tb estaba la Marta!!) Moltes gracies afició!!!








A totes estes lo Kiko ja havia arribat fea casi una hora, que va ser lo guanyador de la cursa i nou lider del circuit de curses de muntanya de les terres de l'ebre. Ets una maquineta campeón!!! Poca cosa més, anar en lo trenet a les dutxes, dinaret al de Pepo en lo kiko and family(Noelia i Ares) i Gustavo and family(Dolors i Gerard) i sessió de cine a cal menikako!!!
I bé d'aqui un meset toca correr a Paüls, on segur que disfrutarem mogollon de tot aixó de les curses de muntanya, i més corrent a casa...
A vore si s'apunta algú més, amb lo Pau de les barberes ja hi contem, algú més????

Desde la punta de l'aigua...Pau!
Algunes dades técniques per a los que no coneixen la cursa; uns 25 kilometres(alguns diuen 27), uns 1500 metros de desnivell positiu i los temps;
Kiko 2:29, Enric 3:20, natros 3:27 i lo Gustavo 3:48.

Cronica per lo kiko Marti




bones companys/es avui he tingut el privilegi d'anar a provar la cursa dels xartolins "La cursa de les Fonts".
La veritat es que els Ports cada vegada hem sorprenen mes , pensava que seria un circuit amb poc desnivell , molt llarg i ràpid (ja que surten 25 km) .

Ha sigut totalment al contrari un desnivell positiu de 1450 m. amb unes vistes sorprenents del riu Ebre ,baixades bastant tecniques , passant per unes tarteres de les mes llargues dels Ports , passant per la Vall de l'Infern (increible raco') un circuit que no es queda gens curt al costat de la cursa de Pauls i qui el faci quedara bastant satisfet.

Hem sortit tranquilament a les 8:30 del mati i hem arribat a la una del migdia, parant bastant de temps i xerrant molt amb els meus companys xertolins Karim (promotor de la cursa) Gustavo , Joan de Pauls i David de la Seu.

Crec que sera una cursa molt bonica i que s´anime la gent a fer-la perque val la pena .

Adeu companys/es

martes, 1 de abril de 2008

crònica pel Mingo Celma




LA FAGEDA DEL RETAULE

Des del Mas de Barberans iniciem la nostra marxa, de moment en cotxe, en direcció la Sénia aproximadament uns 4 kilòmetres, fins arribar al barranc de la Galera on girarem a la dreta per una pista que, després de recórrer uns nou o deu kilòmetres, barranc de la Galera amunt, ens portarà fins a Casetes Velles, lloc des d’on comença la ruta a peu.
Arribem a casetes velles a les 4 de la tarda, és la tardor, la època millor per visitar la fageda, quan els faigs comencen a soltar les fulles i al terra el contrast de colors vermellosos amb verds intensos és impressionant.

No ens podem refiar de les tardes de tardor, tot i què el sol llueix amb intensitat, a l’ambient es respira que la nit aviat caurà sobre nostre i la humitat comença a ser un problema pels nostres emocionats cossos, no perdem més temps, passarem la nit al refugi del Mas del Frare, un lloc no massa adequat a les comoditats dels nostres temps, anem preparats però, grup de llum, menjar, beure i… pujant ens hem parat per carregar de llenya, no sabíem què ens trobaríem en arribar.

Ràpidament encendrem el foc, ep! Que passa? El fumeral treu fum a dojo! A veure si encara haurem de passar la nit al carrer! No, no potser, jo mateix he anat a buscar la clau a Amposta!
Tranquils, ja marxem, ja marxem! Hem passat el dia buscant rovellons i hem dinat aquí, però ara marxarem i…

Bé, tot s’ha acabat la mar de bé i a sobre tenim el foc encès i la casa calenta, prenem possessió! Queviures a la cuina, sacs de dormir a la pallissa, llum, aigua… algú hauria de començar a preparar el sopar…

Encenem un foc al carrer i farem una rostida de carn i tomàquets? I tant, no en parlem més. Algú s’apunta a fer un partidet de futbol a l’aire lliure mentre esperem que es faci brasa.

Després de ben sopats i ben farts, una partideta de guinyot no ens aniria malament. I perquè no juguem al Trivial?, fa temps que no fem cap partideta, vinga, posem-nos quatre cubates i a la feina, qui tingui són, se’n vagi a dormir…

Un que no pot dormir, l’altre que dorm i… no deixa dormir, són les set del matí, tothom en l’aire! Esmorzem ben esmorzats i no ens caldrà parar fins a hora de dinar. Pataques fregides, salsitxes, bacon… tot molt adequat per al colesterol. Vejam, tothom porta entrepans per dinar, aigua, vi (opcional, però bo)… vinga som-hi!

Els més menuts de la colla es queden bocabadats amb els cavalls que pasturen lliurement per les muntanyes del voltant, els més grans, (les més grans…) encara pensen amb la resposta (que no van donar) de la partida del Trivial, que hi farem? Una altra vegada serà. Enfilem la pujada, una de les més destacades de la jornada, a mi personalment m’agrada començar per aquí per això, és la primera, anem tots descansats, eufòrics, somrients, alegres. A l’acabar ja veurem on és l’alegria… tal com anem pujant podem gaudir del flaire de la tardor, de la humitat que ens envolta, de l’herba, dels arbres, però no ens aturem massa, aviat serem dalt! Entre tanques metàl·liques i passos improvisats arribem dalt i… comencem a baixar. Si no ens hem equivocat, d’aquí poc farem cap a la portella de la Calça, un lloc privilegiat per poder contemplar les Terres de l’Ebre des de dalt, tot i què avui, amb la boira que hi ha, no podrem veure res!!!

Vatua l’olla! Això em sona, però ens hem desviat, estem al capdamunt del barranc del Retaule, lloc on hauríem d’estar després del mirador. Els més mandrosos es queden a collir rovellons (si en troben) és un bon lloc per trobar-ne, els altres ens desviem a l’esquerra, direcció est buscant la terra del sol naixent. Aquí, per aquí havíem de passar, una clariana al bosc, com les que descriuen les històries d’en Perot Conill, m’indica que hem trobat la portella de la calça. Ens aturem una estona per contemplar el paisatge que ens deixa endevinar l’espessa boira i tornem-hi, fet i fotut, hem perdut molt temps i cal recuperar-lo.

Barranc avall descobrim el mas del Capellà, avui abandonat. Els més “vells de la colla” encara podem distingir la construcció del mas, típica dels masos del país, una casa més o menys arreglada amb una era a la part superior, encarada al Garbí… on algun dia, segurament hi van batre blat, ordi o civada. Anem baixant, els més menuts comencen a estar-ne farts de caminar i de veure coses i més coses. Per fi arribem a la pista, res d’emocionant si no fos perquè aquí podem explicar als menuts que aviat trobarem el Faig Pare, un faig monumental i preciós arraconat a la cruïlla del barranc del Retaule amb una barrancada que desemboca allí mateix.



Parem a fer fotos, podríem dinar aquí… el lloc és bonic de veritat i fa un bon dia però, si ens parem a l’ombra ens fotrem de fred. Anem una mica més avall en busca d’un cara-sol, no triguem gaire en trobar-ne un, des d’on podem observar, mentre dinem, el majestuós Pi Gros, en la nostra ànsia de trobar un bon lloc per dinar ens hem passat de llarg l’entrador que fa cap al Pi Gros, cap problema, els menuts van cansats i per arribar-hi cal pujar una bona pendent, des d’aquí el contemplarem i… qui no s’aconforma és perquè no vol.

Recuperades les forces amb el dinar, emprenem el pitjor del dia… comencem a pujar. Els més menuts de la colla s’han portat bé, ara, però, caldrà portar-ne algun al coll, que suarem!!!

Al cap d’una estona de pujar, hi havent deixat la pista a la dreta, trobem la Carrasca Grossa (es veu que per aquí, tot era gros), la contemplem, res d’espectacular, és grossa però al nostre terme n’hi ha de tant o més grans, li fem quatre fotos i AMUNT!!! Que fa pujada. No tardarem a enllaçar amb el GR-7 que passa per davant del refugi, encara tenim temps d’acabar d’omplir el cistell de rovellons, ens embotim per davall dels espessos boixos, eh.. voilà, un jolie ROVELLÓ.

La última etapa la podem visualitzar a la perfecció, una barrancada ampla que hem de travessar lateralment, bona pendent per baixar i bona, la de l’altre costat, per pujar. Des d’aquí estant podem veure la caseta del Mas del Frare, més que res el fumeral que treu fum, estem de sort, quan hi arribem trobarem, si més no, cendra calenta.

Després d’alguna relliscada baixant i algun esbufec pujant… ja hi som i sí, efectivament, el foc es encès i la caseta calenta la història es repeteix, berenem, agafem aire, fem brases…

I a la nit, després de sopar, tornarem a jugar al Trivial i en acabar a dormir, l’endemà recollirem tots els tracalets i cap a casa falta gent, l’aventura ha estat bé, divertida, sana… l’hotel, la veritat, no gaire recomanable, però al cap i la fi, avesats a totes les comoditats del món i a viure d’alló més bé, un parell de nits dormint de qualsevol manera no maten a ningú i, com algú diria, al programa aquell de TV3 de la masada, encara estaven pitjor.
La ruta, una passada i totalment recomanable, sobretot a la tardor i si es pot agafar un dia clar, encara millor. Nosaltres vam caminar gairebé tot el dia, teniu en compte que anàvem amb crios menuts, realment en molt menys temps es pot fer.