lunes, 10 de noviembre de 2008

Prohibit al vertigen!!

Ja mos val tenir un blog en lo nom de la Punta de L'Aigua i no haver-hi fet cap sortideta com Déu mana, així que això és lo nou repte.
Pujar a la Punta de l'Aigua és molt emosionant, però si ho fem com sempre ( cosa que no treu cap mèrit ) es pot arribar a fer monòton algún dia, així que hi hem pujat per la cresta.
En tot lo material necessàri comencem a enfilar pel pujador de la camosa ( al que guardarem un preciós record.. ) per anar a trobar la cresta, una perspectiva de tota la muntanya diferent de la que teniem fins ara, mai vist!! I vinga tira amunt, avui la millor frase era; "no miros baix", però inevitable contemplar aquelles vistes desde tant amunt.
Cal dir que lo Joan s'ha rajat en algún tram i ha vorejat per baix la cresta, cosa que mos ha tocat fer als dos en un tram molt penjat i de pura escalada!!! I per evitar problemes innecessàris hem fet trampeta i hem baixat una mica per tornar a buscar la cresta després del pas mes xungo.
Però quan vols pujar a la Punta de l'Aigua, sigo per on sigo, mai estàs fora de perill, i un altre tramet d'escalada i moooolt penjat hem hagut de superar per enfilar els últims metres de cresta fins arribar al cim. Aquest últim tram és molt espectacular i acrobàtic, i més encara quan tens una comitiva de buitres ( dels que volen eh ) esperant a dalt de tot. Lo dubte era si mos esperàvem per saludar-mos o esperàven que un dels dos caigués per fotres un bon dinar, lo cas és que per sort avui patiràn gana, jeje.
Pos bueno, això que mos ha costat contar en 10m ha natros mos ha costat més de 2h, queda pendent aquell tram que hem evitat i que mos té contents!! A kuidar-se que ve lo fred.
Pau i Joan, la Punta de l'Aigua, Paüls.
PD: Això últim és com ho diuen los de la tele, keda maco, oi?

martes, 4 de noviembre de 2008

en resumidas fotos...


Hotel Mimosa, si si un bon hotel,
ben recomanat pel nostre amic Carlos
i no menos ben acollits pel recepcionista
al que natros vam posar el sobrenom
de Melendi pel seu aparegut fisic.
Les nits eren molt agradables entre llançols
fins que sobre les 4 del matí sonava lo crit
per a que tots els musulmans acudixcon
a la seua cita a la mesquita.
Al.lá es grande, alabado sea!

Oooooh... sobren moltes paraules
només en veure lo bullici de la
plaça més famosa de Marrakech.
Djema el-fnna, paradetes de roba, incienso,
fruita, verdura, encantadors de serps,
músiques tradicionals i balls a dojo.
Per fer la foto mos vam colar a la terrassa
d'un hotel en tot lo morro ke tenim.

Ai rokipankis... comença l'aventura pel massis
del Toubkal, al cap de 2h va tastar una pluja
torrencial que mos va dixar com a gallines...
Un té i una truita per recuperar força i poder
arribar al refugi a 3200m d'altura.
La foto reflexa la cara de fred que fotiem.
La riseta és del fred no per ser amables...
A l'endemà mos trobem este
panorama.
Espectacular!
Divisió de sentiments, pena per no poder fer el
cim del Toubkal 4200m, un del objectius del viatge,
però per altra part molt contents per poder gaudir
de tot el paissatge, al que casi gastem de tantes fotos.
Lo nostre agraiment a les mules per despejamos
lo camí.

Dixem la muntany i camí a les portes del majestuós
Sahara. Una contrarelotge contra el sol i poder
veure com es pon desde les dunes de Tinfou.
La foto està feta desde la finestra del luxós cotxe,
a 110km/h per una carretera de 3m d'ample, a la
que vam aixamplar les conetes.
La foto va quedar bé eh?

Un cop es va pondre el sol,
va apareixer del no res Alí, mos va
invitar a la seva jaima i vam degustar
un deliciós té bereber, el millor de tot
el viatge sense dubte. Una conversa a tres
idiomes i un cel tan estrellat que
dificilment oblidarem en molt de temps.
Inch al-lá!!!

Gran matinada per poder vore la sortida del
sol a les mateixes dunes del dia abans.
Un altre espectacle de la naturalesa.
Kedem en Alí el dia abans i no apareix
fins 1h i mitja després de l'hora acordada.
Aqui el ritme de vida és totalment diferent.



Ens despedim d'Alí i la seva tropa i marxem de
Zagora, no abans sense passar a fer una
visita al mític cartell que anuncia això:
Tombouctou 52 jours, no un més ni un menos,
52 dies de caravana amb camells fins al destí.
Això són figues d'un altre paner, algún dia
ja ho provarem...


Palmeres i més palmeres, travessant els valls del Draá
i del Dades arribem a Tinegir, on una pluja
torrencial ens fa companyia tot el viatge.
Per sort allí no plou i podem fer una visita
a les gorges del Todra, espectaculars parets
verticals separades per un riuet.


....I después d'una semana a tope pel Marroc
toca tornar cap al poble, no abans sense passar
a fer una visita a Abel que mos acull a seua
casa a Girona. Quin encert són fires de
Sant Narcís i no farem un feo de marxar sense
anar a fer dos bailoteos....
Bueno pos, això és tot, ara a tornar en la
rutina de sempre.