jueves, 22 de mayo de 2008

La cursa a ulls de l'Enric Adell.


Espectacular!!
Com cada any, des de fa 8, el nostre poble acull una cursa de muntanya que porta el seu nom. Enguany, com a novetat, puntuava al campionat d’Espanya de Curses de Muntanya. Al circuit català de curses de muntanya ja fa 4 anys que i és present. És una cursa consolidada dins del circuit. Es va fer rècord de participants, més de 400 persones van prendre la sortida. Jo pensava que no es superaria la marca de l’any anterior, però al final em vaig equivocar. Creia això perquè la setmana anterior a la celebració de la nostra cursa es celebraven curses molt importants, com la marató de Berga.
Passant al tema que ens interessa, que és parlar del transcurs de la cursa, la carrera és desenvolupa per un circuit molt tècnic i dur. Aquest any teníem l’afegit de que el terreny estava banyat i enfangat degut a les pluges que fa dies que cauen al poble, però el matí de la carrera el temps va acompanyar. Mai plou a gust de tothom!!
A les 8’30 vaig anar tirant cap a la plaça. Quedava una hora i l’ambient que havia era, com sempre, espectacular. Això era gràcies a la xaranga TAL COM SONA. Primer van donar la sortida a les noies, vaya ritmet que portaven!!! I ales 9’30 en punt es va donar la sortida! Igual que per les dones la va donar la xaranga. En aquest moment es quan tots els nervis acumulats durant els últims dies i les darreres hores s’esvaeixen. Començo al meu ritme, com sempre, i peguem la volta al poble. Al arribar a la plaça ja pararies, però no! encara em queden uns 22 km més. Pujant cap al cementiri sento un que hem pega un copet per l’esquena, era el Pau (o Pablo?) que ja m’havia agafat. Al seu costat anava el Joan. Hem poso darrera d’ells i anem tirant. Uns metres davant tenim al Nicolas. Quan comencen la pujada cap a Montsagre el Pablo va al davant, entre ell i els altres dos (el Joan i el Nicolas) hi ha 2 o 3 corredors. Quin trio! A mi com que no m’anava el mini pique que porten vaig deixar passar a un corredor i mirava l’espectacle des del darrera. En un grup de 8 persones n’havien quatre de locals. Em vaig anar dosificant, ells es van escapar uns metres. Vaig arribar a la font de Montsagre i encara no estava calent, la musculatura no estava al puesto. Pujant a la Finella vaig sentir una veu que em sonava pel darrera, era l’Enric. Aquesta any ja em tenia abans del piló. Baixant la Mola grossa vaig tenir algun susto, però res important. Vaig agafar el barranc per a pujar cap al piló. Quan enfilava la pujada l’Enric em va passar. Jo a la meva. Uns metres desprès vaig tenir el meu primer ensurt. Una caiguda sense gaires conseqüències només un petit cop al genoll. Al final de la pujada ja veia el piló. Un cop allí, sempre hi ha molta gent del poble animant, vaig refrescar-me i en més ganes que mai anava a emprendre la baixada cap a la font de Montsagre d’Horta. Fins al piló em va costar una hora i mitja. Aquest any, a diferencia de l’anterior, vaig arribar en un bon estat físic. L’any passat al piló em va agafar l’Enric i jo en aquell moment ja estava fus físicament, tot i que al final vaig aconseguir aguantar el seu ritme. Com que em notava tant be, vaig apretar les dents i dic: ara és el meu moment!! Tiro a un ritme molt alt i començo a passar alguns corredors. Però de sobte i sense saber ben be com, vaig tenir una forta “retortillada” que em va fer perdre l’equilibri. El dolent no va ser la caiguda, sinó “l’esguinse” que em vaig fer al peu dret. Em va caure el món damunt! Quan millor em trobava i més estava apretant, em torno a fer mal. Dic em torno perquè ja fa dies que porto un esguinse mal curat. Vaig estar uns moments que no podia ni caminar, però poc a poc vaig anar fent. Passada la font de Montsagre d’Horta el Pau va arribar a la meva altura. Vaig intentar seguir-lo costa avall, però entre que ell que baixa com un boig i que el turmell no estava per a moltes floritures, el vaig anar perdent de vista. I això que diuen que costa avall la me... corre!jeje. Passant el quilometres anava recuperant-me del turmell. Pujant dalt a la Punta de l’Aigua tornava a veure al Pau a uns quants metres. Les forces i el turmell em tornaven. Corona la Punta de l’aigua i baixant tinc la tercera caiguda. Hem pelo tota la cuixa i el cul. Començo a pensar que estic gafat i que quan corre el Joan tinc mala sort. Desprès es pujo al Joan Gran i un cop fet el cim emprenc la última baixada en l’esperança de recuperar el temps perdut i acabar, almenys, dignament. Però a la tercera no anava la vençuda sinó a la quarta. Torno a caure i em pego un cop al pit en una pedra. Va ser la gota que omplia el got. El cop va fer que em costes una mica respirar i que quan corria em feia mal el pit. Tot un suplici. Però, sense saber com, ja estava al cementiri. Unes 3 horetes desprès feia cap al mateix lloc. En aquest moment només podia caminar. No us podeu imaginar la ràbia que fa veure com la gent et passa i tu no poder fer res! Quan ja estava arribant a la plaça vaig treure les forces, del costat que no tenia magullat jeje, i vaig fer l’últim esprint. El meu via crucis s’havia acabat. No tenia aire. Vaig anar al metge a que em mires el cop del pit i em va dir que segurament el dolor només era del cop. També vaig posar-me reflex als genolls i al turmell. Bufff, vaig acabar destrossat!! Be, no ho he dit però vaig acabar la carrera en 3 hores 31 minuts. Si m’ho diuen abans de començar suposo que hagués firmat però un cop acabada no firmo. Diuen que l’important és participar, que només acabant-la ja és molt, però com que no m’agrada perdre ni al parxís per a mi va ser un dia dolent i em vaig quedar en mal sabor de boca. Passats uns dies l’esguinse segueix al mateix peu i molesta una mica. El cop al pit ja està casi superat, només em fa mal si carrego alguna cosa que pesa o si faig algun moviment brusc.
Gràcies a tothom per tot, especialment a la Blanca. També als de la xaranga pel detall!! La Xaranga TAL COM SONA de Paüls, la millor xaranga de la comarca i part de l’estranger!!!!!!

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Ei enric, moltes gràcies per la teva col.laboració, i molta sort en pròximes carreres o travessies per muntanya!!
Crec que els atletes paulsencs comencem a marcar les diferències!!!
A per totes!
JOANOT

Anónimo dijo...

Enric estàs fet un fiera, en tot lo que et va passar i tu vas seguir endavant, tu si que ets valent.

I si veus que es lo Joan lo qui et dona mala sort ja saps lo que has de fer ... una aspenteta i apretar a correr, jeje.

Anims i endavant!! jo trobo que ho vas fer més que bé.

marta

Anónimo dijo...

Marta no crec que siga tun germà el que hem dona mala sort, però ho tindré en compte per a la pròxima vegada, jeje. Si corre massa patada i “al suelo”!!! xD.
Ara ja queda menos per a la pròxima, que suposo que sirà la de Fredes. No crec que la puga fer tota que tinc actuació però la meitat espero que si.
Vaig a fer-me la maleta que deixarà el tren. Adeu!!!

Anónimo dijo...

Venga Enric estic en tu, a la proxima patada y al suelo!! jejeje...No ara en serio, gracies per colaborar en lo blog, cronica guapa i accidentada!!!
Ara a recuperarse i a seguir corrent pel monte.
Adeu adeu!